Una m... de Nadal, perdó!

Desembre és el mes de l’Advent cristià, que anuncia el naixement de Jesús. L’últim mes de l’any, el del solstici d’hivern: l’esperançada lenta victòria del dia contra la nit: “A Santa Llúcia un pas de puça i a Nadal un pas de gall”. Jo, en la meua infantesa, el vivia entre el huit de desembre —festivitat de la Immaculada Concepció— i el vuit de gener, natalici d’un servidor, de manera especial.


El huit de desembre, festiu, baixava a la Fira d’Elda, de joguets, atifells i llepolies, que muntaven entre la Calle Nueva i l’ajuntament. Atapeïda de paradetes i de gent, màgica per als infants. Sempre m’hi firaven algun joguetet i em pujava a Petrer més content que un gínjol. Un any, el iaio, em comprà una merda de plàstic, de fer broma.


En aquells nadals posàvem el betlem en la cuineta de la tia Amanda, en la casa del carrer Sant Rafael. El pare, sempre manyós, aportava els elements decoratius; jo posava les figuretes. Des que vaig tenir la merda —immensa—, esta acompanyava l’home cagant —el “caganer”— de manera indefectible. Celebràvem la Nit i el Dia de Nadal amb sopar i dinar familiar: molta, molta gent i molt estimada i enyorada encara ara, per mi. La tia Amanda anava a la missa de Gall, jo vaig acompanyar-la una o dos voltes.


Un bon dia, la merda de broma em va donar un bon disgust. Com que jo la feia aparéixer en el llocs més insospitats, vaig acabar posant-la damunt l’olla del putxero i allò va començar a pudir, no a excrement sinó a plàstic desfent-se. Alarma general. Algú la va retirar de l’olla. Un parell de bateculs paterns, llàgrimes i càstig moderat serviren per a “enviar la merda a la merda”. Coses de xiquet.

0 COMENTARIOS

Escribe un comentario

    Tu email no será publicado. Campos requeridos marcados con *

    Cancel reply

0 comentarios